AulaMèdia

Enfilo el carrer del Consell de Cent. Esquivant ciclistes, furgonetes de repartiment i cotxes d’Uber arribo al Caffe Di Francesco, només entrar i abans de dir bon dia a la cambreta li pregunto: Però això no era un carrer per a vianants? La cambrera em mira i encongeix les espatlles, prou feina té en servir cafès dins la cafeteria i a les taules de la terrassa com per a entrar a debatre la política de l’Ajuntament de la ciutat. No dic res més i sec a la meva taula habitual.

Uns minuts més tard estic parlant de cinema amb la Laia Manresa Casals al voltant d’un cafè. He quedat amb ella per què, en el marc del DocsBarcelona estrena el documental la Casa Reynal, el seu segon treball audiovisual com a directora després de «Morir de dia».

Entrem en el plaer de la conversa i parlem d’amistats comunes, d’educació, del (mal) servei de Renfe, d’ornitologia i de la nova mirada audiovisual que generen els drons i també del seu abús, «ens hem empatxat de drons» diu la Laia. Jo li subratllo l’encertada metàfora que inclou el documental de mostrar el niu de les orenetes quan parla de la casa familiar, de la Casa Reynal de Bellvís.

Parlem de ficció i de realitat, de dramàtics i de pel·lícules de no-ficció, de com i quan s’escriu un guió… i aquí la Laia és taxativa: «Per mi l’escriptura documental és un procés transversal a tot el procés d’elaboració d’una pel·lícula. Escrivim el guió abans d’anar a rodar, escrivim quan rodem i escrivim quan muntem.»

La Casa Reynal és un exercici d’antropologia visual?

Probablement, sí que té una part d’antropologia, entat que observa detingudament un món que existeix i que, per tant, intenta mostrar-lo com a exemple del que pot ser una família de Catalunya. Una família que com tantes migra del camp a la ciutat, per molt que parteixi d’una història molt petita, molt local i molt individual penso que sí, que es pot extrapolar a la història de moltes famílies d’aquest país. Aquesta història de la immigració interior no s’ha explicat massa.

Aquesta peça de no-ficció és un homenatge a les dones de camp, a les dones de secà?

No sé si a les dones de secà, però sí a les dones de la meva família. Al final jo em dedico al que em dedico perquè sempre m’ha fascinat escoltar les històries informals que succeeixen al meu voltant… una fascinació per escoltar a la meva mare i a la meva àvia, especialment la meva mare. Jo em reconec com espectadora d’aquestes històries, que aparentment són banals, però que en realitat no ho són. És un homenatge d’aquesta transmissió dels relats familiars, d’aquesta mena de música que t’acompanya i al final et dona un espai on imaginar-te.

Quantes gotes o quants litres de poesia hi ha a la Casa Reynal

(Riu) Ostres! Això ho has de dir tu. Jo el primer que escric a la meva vida és poesia, de fet ara publicaré un llibre de poemes. A mi em fascina la poesia tot i que no m’hi he dedicat, segurament hi ha una part en la meva manera natural d’explicar les coses.

Aquesta veu en off que per mi forma part, igual que la música, de la peli. Sé que és una aposta arriscada per què és extensa com a veu en off… al final, però vaig arribar a la conclusió que formava part de la peli. He intentat de construir-la de manera que sigui musical, que arribi, que t’embolcalli. Hi ha tres relats en la peli, el de la meva mare i el de la meva àvia… i el meu s’encarna d’aquesta manera.

Francesc-Josep Deó

---

 

Feia dies que volia quedar amb ell, teníem una conversa pendent i també volia fer-li una entrevista per a la revista. Finalment quedem un dimecres per dinar. No és supersticiós i em parla del seu pròxim projecte audiovisual, de la indústria cinematogràfica i de puppets. En un segon pla sonor, la música índia ens acompanyarà durant tot el dinar.

En Pol Diggler és un director de cinema que en aquestes darreres setmanes està recollint molts premis de Festivals internacionals per una peça audiovisual molt original, protagonitzat per l’actriu Núria Florensa, on el so té una importància cabdal, el curt es titula SINCOPAT.

Ho deia molt bé la nota de premsa que va enviar-me la Diana de Films de l’Orient: “SINCOPAT és una obra audiovisual que traspassa les fronteres del terror. Situant la música al seu centre i pols narratiu, es converteix en una experiència de “malson sonor”, que ja ha rebut el reconeixement de Festivals d’arreu del món, amb més de 50 premis i 100 seleccions.” Una peça audiovisual que sempre he pensat -des que vaig llegir la sinopsi abans del rodatge- que és una crítica a la intel·ligència artificial, malgrat que els seus guionistes sempre m’ho han negat.

Però no, aquesta vegada amb el Pol no volia parlar només de cinema. Volia parlar d’educació i de cinema… d’aquell binomi tant “estrany” que molt professorat desconeix i que molts professionals del cinema ignora.

Feia bon temps, a la sortida del dinar ens vam asseure en un banc de la Plaça d’en Joanic (sí, haguérem pogut cercar una altra plaça més tranquil·la de la Vila de Gràcia). Entre nens i nenes jugant, la presa de la gent i el soroll dels autobusos passant, vam parlar i ordenar -una mica- tot allò que havíem comentat en el restaurant.

Aprendre fent

A més de director de diversos curts, el Pol és professor de cinema en una escola cooperativa de Gràcia. Ell defensa una metodologia basada en l'”aprendre fent”. El seu alumnat, dels quatre cursos de l’ESO, treballen la creació audiovisual a partir d’unes premisses que ell marca, per exemple: un objecte, un gènere cinematogràfic o un pla, amb la idea de no “condicionar, però sí de guiar” per evitar, així, que l’alumnat caigui en els tòpics i en els calcs d’allò que consumeix.

“Però el procés no acaba a l’aula -subratlla el Pol- un cop el curt està realitzat jo m’encarrego de moure’l per festivals. Si els seleccionen van els mateixos alumnes a defensar el seu treball, a veure el treball dels altres i a recollir els premis.” Per tant, la feina que realitzen a l’aula va més enllà.

El cinema és un treball en equip

En Pol és un creador que sap i gaudeix treballant en equip, això es palpa en els seus rodatges, sigui dirigint o portant la càmera. Com alguna vegada li he sentit dir, per ell la funció del director de cinema és fer de “pegament” del tot l’equip que participa i treballa en un rodatge. Però, a més a més, és un creador que gaudeix ensenyant a crear. “Ensenyar a crear també és un procés de creació. És com un cercle viciós de creació”, diu irònicament amb un somriure.

La immediatesa i el procés de creació

Una reflexió que fa el Pol sobre el consum de l’audiovisual entre el jovent, és el constant consum de material audiovisual sobretot per les xarxes socials que fan els nois i les noies. Però no li donen el valor que té, no saben la feinada que hi ha darrere d’una producció audiovisual per molt curta que sigui la peça. “Quan si posen ells es pensen que el mateix dia ho ideen, ho graven i ho editen i ja ho tenen, no? Intentar escapar d’aquesta immediatesa també és un treball que s’ha de fer des de l’aula.”

Cinema i currículum

Com ell mateix diu, el Pol té la sort de treballar en una escola, el Nou Patufet del barri de Gràcia, on el cinema és una cosa més que una “activitat extraescolar”, forma part del currículum de l’alumnat… el cinema té un temps, un espai i, a més a més, s’avalua! “Està molt integrat a l’escola”, firma amb contundència. I subratlla que “el que em sembla més interessant és totes les disciplines, els pals que toca, una activitat com el cinema.”

Me’l miro i penso: Quina sort tens! Quants professors i professores de l’ESO voldrien veure en el seu horari setmanal una casella amb la paraula “Cinema”, tenir una eina tan motivadora per l’alumnat, i tan completa pedagògicament, com és l’audiovisual.

És l’hora de tornar cap a l’escola i marxem de la plaça. M’acomiado del Pol saben que encara quedem moltes coses per desgranar sobre el tema, però saben també que parlar amb ell de cinema… o d’educació, sempre és un plaer. Gràcies per la conversa Pol!

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia